dilluns, 27 de setembre de 2010

Boja per tu.

Tinc una mania inconfessable. Tan irresistible i tentadora… no puc evitar-ho: estic enamorada de la lluna. De les seues nits que penetren dins les escletxes de les teulades. Puc sentir com el fred entra dins de mi a través de les meues potes quan es posen amb contacte amb les teules. Quantes hores baix la freda rosà de l’hivern i sota les caloroses nits d’estiu. Quantes vegades he sentit el fum de les xemeneies a ras el meu pelatge.

La lluna, amiga, tan gran i tan plena, tan bella. Des d’aquesta esblanqueïda barana et mire cada nit. Sembla difícil mantindre l’equilibri, però és fàcil. Una pota davant l’altra, i així coordinant les quatre, i successivament. Una vegada et quedes quieta, tan sols has d’aconseguir mirar un punt. Eixe punt que mai falta a la cita de cada nit. Amiga; la lluna.

I a la foscor de mitja nit, entre la boira que hi habita, es poden distingir dues il·luminades esferes verdes. No hi ha millor aliat de la nit que un gat.