Tinc una mania inconfessable. Tan irresistible i tentadora… no puc evitar-ho: estic enamorada de la lluna. De les seues nits que penetren dins les escletxes de les teulades. Puc sentir com el fred entra dins de mi a través de les meues potes quan es posen amb contacte amb les teules. Quantes hores baix la freda rosà de l’hivern i sota les caloroses nits d’estiu. Quantes vegades he sentit el fum de les xemeneies a ras el meu pelatge.
La lluna, amiga, tan gran i tan plena, tan bella. Des d’aquesta esblanqueïda barana et mire cada nit. Sembla difícil mantindre l’equilibri, però és fàcil. Una pota davant l’altra, i així coordinant les quatre, i successivament. Una vegada et quedes quieta, tan sols has d’aconseguir mirar un punt. Eixe punt que mai falta a la cita de cada nit. Amiga; la lluna.
I a la foscor de mitja nit, entre la boira que hi habita, es poden distingir dues il·luminades esferes verdes. No hi ha millor aliat de la nit que un gat.
Molt bé! M'agrada, bona manera de començar. Ens llegim per ací. Miau miau!!
ResponEliminam'encanta com escrius. m'agra molt!!
ResponEliminagràcies als dos!!
ResponEliminad'ací uns dies posaré el pròxim post...
Me encanta tu cabecera Criiiss!!
ResponEliminaQuierrrooo conocer a Mina...
Uns ulls molts bonics els de la teua gata, a través dels quals vore eixa lluna tan meravellosa...
ResponEliminaBenvinguda a la blogosfera!
Una abraçada!
Cris jo tmbé m'he unit a la moda dels blogs!
ResponEliminaM'agrada molt el que has escrit. De vegades jo també he pensat que sentiria si fos Draco o Laika, xo tu ho has expressat molt bé i d'una manera molt literària encara que senzilla.
Seguiré entrant a visitar-te.
P.d: El meu blog s'inaugurarà el dia 3.
www.tengosuerteperodelamala.blogspot.com
p.d2: Mucipa es una amiga meua del cor que fa poc ha fet un any que té el seu blog, passa't per allí si vols...
Un beset cousin!
Sembla una història interessant...... la seguiré, vull saber ja com continua! m'encanten els gats i la seua vida misteriosa. Sort i miaaauuuu.
ResponEliminaQue orgullós estic de la teua mirada. D’eixes meditades nits al bressol de la lluna. De les imperfectes sendes que els humans anem trepitjant amb menyspreu i que ara tu vas adreçant amb el teu lent i a la volta neguitós caminar. Qui ho diria...T’aixecares sense casi adonar-nos i començares la dura batalla de la vida. Des de ben alt observes i vigiles cada moment del nostre bagatge. No es difícil veure conjugar en la teua pell la tranquil•litat i la intriga, la ingenuïtat i la intel•ligència, sol i lluna en una ferma abraçada.
ResponEliminaVull arrimar-me a la teua geografia i sentir-me acaronat pels teus meravellosos peus de drap que, no per lluny, em parlen de tu cada nit des de l’esblanqueïda barana on descobrires la lluna, tota plena ella. Ja ho saps, si tu ronroneges...jo m’aborrone.
I prou d’eixe color. Ara només em resta felicitar-te per aquest meravellós blog que promet ser el començament d’un interessant camí a seguir.
Hola altra volta, Peus de Drap!!!
ResponEliminaM'agradaria que ens contares algun dia una bella història que ens pogués calmar l'ànsia de victòria que ens esclavitza impotentment a la classe humana treballadora, front a les tantes batalles perdudes que, de manera impassible, veiem passejar-se amb total llibertat i supèrbia per les nostres llars, que cada vegada ens les omplin més d'enveja, corrupció, prepotència, cinisme, injustícia, tràfic d'influències...
Sembla tot un mal somni sense cap final...
cris! No sabia de l'existència d'aquest blog, però per com has arrancat, no té gens ni miqueta de mala pinta, enhorabona!
ResponEliminaHauré de passar-me més sovint per ací, n'estic segura que valdrà la pena.
Una abraçada!
Acabe de començar-lo Míriam! Es d'una assignatura de la carrera.... ara vorem com ix la cosa! Demà posaré el 2n post!
ResponEliminaGràcies !! :)