Algú havia deixat la persiana alçada i a través dels minúsculs foradets entrava la llum blavosa de la lluna. La suau rosada que havia deixat la nit enfredolía el paisatge i gelava les meues potetes. Vaig poder divisar, a pesar de l’obscuritat que abraçava el poble, una sombra que caminava cap a mí amb un soroll inaudible. Era Maxín. Aquells ulls de color ocre, com si foren una flameta de foc, amb la nit com a testig, van voler contar-me perquè els gats de color atzabeja sempre duien sort, però de la mala: “Allà per la Edat Mitjana, va nàixer la falsa creença què els gats negres duien mala sort, al considerar que les bruixes es transformaven en gats negres, o posseïen per un temps el cos d’aquests, per així moure’s entre la gent sense cridar l’atenció. L’Esglèsia, durant el segle XIII, va fer que milers d’aquestes inocents criatures foren sacrificades. Lògicament, la població d’aquests va disminuir, i curiosament pensen què la propagació de l’epidèmia de pesta que fa sofrir l’Europa del s.XIV, que es transmetia a través de les rates, no va poder frenar-se degut a què no hi havia suficients gats per lluitar contra elles. Malgrat açò, al llarg dels segles XVII i XVIII, el gat tornarà a recuperar la seva imatge de beneficiós per a l’ésser humà, ja que tenim la capacitat de controlar plagues d’insectes i roedors.” Mai havia sentit aquesta historia, de fet, mai havia cavil·lat sobre la superstició dels gats negres. Maxín va afegir: “Avui en dia, per a certes persones, encara duem mala hora”. Tot seguit vaig afegir: “Es què acàs teniu el rellotge atrassat?”. Maxín i jo vam riure amb sarcasme. Va acabar diguent: “Això de les supersticions depén de la cultura que mames, i del intel·ligent què sigues”.
