Petit temor.

Em trobava a la cuina de casa menjant, com tots els dies, el meu muntonet de Brekkies Excel Delice quan, de sobte, aparegué de darrere la porta la gossa. Entrava lentament i tenia la mirada fixa als meus ulls. Les pupil·les se’m dilataven a cada passa que pegava. S’acostà als poquets granets de pinso que em quedaven al plat per olorar-los (i qui sap si anava a menjar-se’ls). El cor em bategava de pressa i d’un bot em vaig plantar sobre el taulell de la cuina. La gossa va pegar mitja volta i va anar a beure aigua i se’n tornà escales amunt cap a la saleta, on algú de casa s’havia deixat la televisió encesa, i pels crits que podia percebre, estava emitint-se el programa Sálvame. Tota sufocada com estava, em va calmar veure una sobrassada mallorquina (que ens havia regalat la veïna del seu últim viatge) sobre un plat al costat de la nevera. Mentre poc a poc els meus ullals s’endinsaven en aquella meravella gastronòmica, vaig cavil·lar un poc. Soc lliure però realment sempre li tinc una espècie de por a la gossa, i quan la sent a prop de mi, estic ben al tant. A vegades, sentada al balcó, veig passar molta gent. Gestos, robes, costums... Pareixen tretes d’un mateix patró. Segons he sentit dir, quan vols sobreviure en algun àmbit, fes el mateix que facin tots. I jo, faig el mateix que tots els gats. Anar amb compte amb els gossos.