dilluns, 6 de desembre de 2010

No som un regal.



Avui que fa fred, arremolinada al braç del meu pare humà, veig el vent i la pluja moure els arbres i plataners que hi ha al pati de darrere de ma casa... ma casa, el meu refugi, la meua llar, el lloc on m’alimente i trobe tot allò que necessite, es a dir: amor, calidesa d’una carícia, tendresa en les paraules... quasi, quasi tant d’amor com el que jo puc donar. Escoltava als meus pares – humans, ja no en tinc d’altres - dir que cada any per Nadal es regalen germans de la meua raça i de la raça de la meua germana (recordeu que tinc una germana cànid?), que fan molta gràcia quan son cadells però que després els abandonen...

Regalen? Abandonen? Es això de veres? Quina espècie pot ser tan cruel com per a fer eixa barbaritat? Quina espècie por assumir tanta crueltat?


Jo, que tinc en tan alta estima la meua família humana, que tinc el seu calor quan em trobe sola o tinc fred, que aconseguisc el meu aliment amb un simple miauuuu, que busque estar amb ells sempre que puc....... que afortunada sóc !!!

Jo no sóc un regal, he sentit dir de mi que soc una benedicció, que soc com un peluix, que soc la “cosa” més dolça del mon, que soc la xicoteta, la peludeta, però...... no un regal, mai ho he sigut.

La meua família em va arreplegar del carrer on estava abandonada, em va salvar – segurament – d’una mort lenta i cruel, de la maldat de les altres persones.... i ho va fer sols per amor, amor pur i dur, amor pels animals, amb el compromís que comportava fer-se càrrec de mi, cuidar de mi i del meu benestar, portar-me al metge (una experiència que us contaré en un altra ocasió), en definitiva: formar part d’una família on ens volem i ens respectem amb els nostres defectes i virtuts, on cadascun de nosaltres és part important per als altres......... i que ja dura més de nou anys, els que jo tinc. Ho he sentit dir en ma casa: mai un ésser viu ha de ser un regal de temporada, s’ha d’elegir la convivència amb la plena consciència de ser capaços de fer-se’n càrrec.


Ho repetisc: que afortunada sóc!, la meua família si que de veres ha sigut un magnífic regal per a mi. Des del fons del meu coret, un gran MIAU per a tots vosaltres. Vos vull.

3 comentaris:

  1. Peus de drap, ets afortunada per tot el que contes. Alguns éssers humans voldrien tindre eixe ambient càlid del que tu parles i molts animalets també, així que et felicite per la teua bona sort, perquè sincerament te la mereixes.

    Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  2. Gràcies per les teues paraules Mucipa. La veritat que em trenca el cor veure pel carrer en ple hivern com alguns amics meus han de sofrir el gelat fred d'aquestos dies.
    Un abraç!!

    ResponElimina
  3. Que ha gust se te veu dins la manteta!
    Ojalà molta gent poguera descobrir els beneficis que comporta un animalet de compania..... sempre estimant-lo, es clar. Llàstima de gent desaprensiva que no sap apreciar el que hi ha al seu voltant ni valorar que aquest mòn està plé de criatures meravelloses (encara que no caminen a dos pates). Felicitats per ser tan afortunada tu. Besests.

    ResponElimina