dijous, 23 de desembre de 2010

Bon Nadal.

Al segon replanell de casa, escales amunt. Allí es troba ell. Punt d’atenció de mirades, somriures… Les seves llums em deixen… com dir-ho? Hipnotitzada. I el reflex de les mateixes sobre les esferes colgants, provoquen en la paret una pluja de minúscules il·luminacions.

Ja sent l’olor a Nadal. Ja està ací. I des d’ací, sota l’arbre que recul tots els 24 de desembre a una família, unes rialles i uns regals, em vull acomiadar de tots

i cadascun de vosaltres. Ara venen unes dates on segur què em trobaré intentant assaltar alguna molleta de polvoró per sota la taula, de viatge de teulada en teulada intentant descobrir com totes les famílies, per alguna raó, ara estan més unides que mai. Jo també he de compartit aquests dies amb la meua. Com tu, Mucipa, com tu PAG, com tu Desculat, com tu Juanvi, com tu Noe… Com tots.


Ha sigut un plaer poder compartir amb vosaltres aquesta experiència, que no hagués pogut ser possible sense l’ajuda de la meva germana Cristina. A ella li he d’agraïr eixes nits en les que fa tant de fred que no puc evitar esmunyir-me entre les seues mantes, moments en què sempre m’ha estés la mà per ajudar-me, els dies en què, mirant-me als ulls, em diu quant m’estima i em fa un bes al cap.

Que en aquest Nadal recordeu la ternura del passat, valoreu el present i tingueu esperança en el futur. Desitje de tot cor, que passeu uns feliços Nadals junt amb aquelles persones que més estimeu.”

Com no m’agraden els acomiadaments, açò no és un adéu, açò és un “fins la pròxima”.




dimarts, 21 de desembre de 2010

Somiant.

Em desperte sufocada, alguna cosa no m’ha deixat gaudir de les meues plaents becadetes....... a sigut un somni estrany, per un moment m’ha deixat intranquil·la; somniava que era humana, que vivia en un mon de bojos on les preses, allò que anomenen estrés i la crisi econòmica no em deixaven relaxar-me, on tot es veia gris, on la gent corria i cridava, on tots es queixaven contínuament per la vida que portaven, perquè no es trobaven satisfets amb el que tenien, on cada u volia més i més...... quan ja em sentia completament perduda, m’he despert, he mirat la meua pell, el meu pelatge, les meues potes i fins i tot, la cua. M’he alegrat molt de veure que continue sent jo, que sols ha sigut un mal son, uff! quin descans.

Ara que ja he sospirat, recolzaré la meua barbeta damunt les potetes, m’enroscaré en mi mateixa i seguiré dormint però aquesta vegada espere somniar amb papallones i cuquets, en grans praderes verdes i en un bonic dia de sol. Tot un goig per a un gat!

dilluns, 20 de desembre de 2010

Des de dins la cistella.


Era un dia d’hivern. Podia sentir el vent humit que sol fer al meu poble com entrava per les escletxes de la cistella de vímet. Aquella cistella no era gens estable, qui em duia en braços dins d’aquella no feia més que balancejar-la. Vaig sentir la veu aguda de la mare. Em vaig tranquilitzar. Quan van deixar la cistella a terra, tota poregosa jo, vaig assomar l’ullet per un foradet de la cistella. Quin esglai! Allí em vaig trobar, en primer plà, el nas de la meva germana cànid olorant-me! Quan es va llevar d’enmig, vaig divisar un gos gran, molt gran, què no havia vist mai. El gos eixia junt amb un xicot de bata blanca des d’una habitació. Per l’olor que podia percebre, vaig imaginar que estava al veterinari. Una vegada més! Crits, plors... Què és eixe enrenou? La meva germana cànid, que és una exagerada. Però, en aquell moment el meu cor bategava a mil per hora. Em vaig posar molt nerviosa, perquè presentia que res de bò estava passant allí dins. De nou algú va agafar la cistella, i jo, en veure que em duien a l’habitació on havia estat la meva germana... Em vaig asustar. Què anava a passar-me? Dins la obscura foscor que feia dins la cistella, vaig vore un badall de claror com entrava per la porteta. Estàven obrint la porta. Una mà, sense saber de qui, va voler traure’m d’allí dins. Els meus ullals es van quedar clavats a aquella pell. Finalment, qui va acabar al metge amb una injecció va ser el pare i no jo, a qui havien dut únicament al veterinari per una vacuna anual. Els nervis em van poder i sols vaig reaccionar com millor sé defendre’m: atacant. Sé que li va costar tornar a confiar amb mí, però ell sap ben rebé que l’estime i què un error el fa qualsevol.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Perquè la que mane sóc jo.

Avui la mare ha canviat els llençols. No hi ha cosa que més m’agrade que ficar-me entre les mantes d’un llit acabat de fer... i no dic rés si damunt és roba neta. Eixa oloreta fresca m’acarona les cèlules olfatives i m’atabala els pensaments, res m’importa en eixe moment... sols vull refregar-me per eixes prendes tan netes, acabades de planxar, recent dobladetes i amb eixa oloreta... m’encanta deixar el meu olor corporal sobre elles! Les meues galtes impregnen de la meua olor tot allò que em pertany, que és meu, que m’es familiar, com puga ser tot allò que hi ha en ma casa i, per suposat, les cames de la família. Però la roba neta... és el meu deliri. A la mare no li agrada tant, diu que deixe pels i l’he vista amb un rulo pegalós llevant-los. No puc evitar-ho.

Mamà diu que li recorde aquell anunci de Brekkies excel de la televisió on eixia un gat fent tot allò que a mi m’agrada i que tenien molta raó quan deien: “Tu eres su dueño pero el que manda es él”.

Segons ella, la frase definix e-x-a-c-t-a-m-e-n-t qui sóc jo. (serà perquè eixe és el meu pinso?)

dimecres, 15 de desembre de 2010

El seu nom és música.

6 d'Agost de 2010:

És el dia del Santíssim Crist, la festa major del meu poble, perquè encara que vaig nàixer a Xàbia, em considere gatera. Per sort, el soroll del carrer ha disminuït. Avuí sembla un dia tranquil, i m’agrada. Després de passar-me tota la setmana tancada en casa refugiant-me de la rebolica del carrer puje a la terrassa a gaudir de la poca frescor d’una calurosa tarda d’Agost. La nit comença a florejar. En un obrir i tancar d’ulls, m’adone de que el carrer té una llum diferent a l’habitual. Sense resistir-me a la curiositat que sempre m’acompanya, a pas lent, asome el cap per veure que és el que passa. És la processó, la gent camina lentament i porten tots un ciri en la mà, el silenci regna i els ulls em pesen, em senc bé i m’adorc. De sobte, un soroll atronador em desperta violentament i de l'esglai, faig un bot d’uns dos metres, el cel és fa de colorins i pareix el fi del món. Em falten cames per buscar refugi dins de de casa, però els trons continuen, i de cada vegada en son més! No hi ha lloc dins de casa que no s’escolte, baix del llit, dins d’un armari, d’arrere el televisor… I rés, l’endimoniat soroll segueix, més, més i més fort, i el meu cor batega de tal manera que pareix que vaja a rebentar. De sobte, quan pensava que ja no podria eixir mai d’aquell infern, en una de les habitacions sonava algo que m’agradava i feia desaparéixer aquells meleïts trons. Hi havia sentit a la meva familia humana parlar d’una cosa que s’anomena música, i a vegades sona algo d’això en la tele, però no m’agrada. Açò és diferent, em fa sentir bé i em venen bons records a la ment. No estic sola en l’habitació, el que està al meu costat és l’últim amic humà que he fet, i per a mi ja és de la familia. La màgica melodia continua i jo estic en el cel. Em senc tan bé que ja no m’importa que s’acabe el món. Aquelles veus angelicals seguixen cantant, i mentre el meu nou amic em passa la mà per damunt del llom jo ronronege, i ell em diu a l’orella:T’agrada Peus de Drap? "Aquestos són The Platters, i la cançó s’anomena The Great Pretender". Jo pense mentre torne a dormir-me: "The Platters... Mai oblidaré eixe nom".




dilluns, 6 de desembre de 2010

No som un regal.



Avui que fa fred, arremolinada al braç del meu pare humà, veig el vent i la pluja moure els arbres i plataners que hi ha al pati de darrere de ma casa... ma casa, el meu refugi, la meua llar, el lloc on m’alimente i trobe tot allò que necessite, es a dir: amor, calidesa d’una carícia, tendresa en les paraules... quasi, quasi tant d’amor com el que jo puc donar. Escoltava als meus pares – humans, ja no en tinc d’altres - dir que cada any per Nadal es regalen germans de la meua raça i de la raça de la meua germana (recordeu que tinc una germana cànid?), que fan molta gràcia quan son cadells però que després els abandonen...

Regalen? Abandonen? Es això de veres? Quina espècie pot ser tan cruel com per a fer eixa barbaritat? Quina espècie por assumir tanta crueltat?


Jo, que tinc en tan alta estima la meua família humana, que tinc el seu calor quan em trobe sola o tinc fred, que aconseguisc el meu aliment amb un simple miauuuu, que busque estar amb ells sempre que puc....... que afortunada sóc !!!

Jo no sóc un regal, he sentit dir de mi que soc una benedicció, que soc com un peluix, que soc la “cosa” més dolça del mon, que soc la xicoteta, la peludeta, però...... no un regal, mai ho he sigut.

La meua família em va arreplegar del carrer on estava abandonada, em va salvar – segurament – d’una mort lenta i cruel, de la maldat de les altres persones.... i ho va fer sols per amor, amor pur i dur, amor pels animals, amb el compromís que comportava fer-se càrrec de mi, cuidar de mi i del meu benestar, portar-me al metge (una experiència que us contaré en un altra ocasió), en definitiva: formar part d’una família on ens volem i ens respectem amb els nostres defectes i virtuts, on cadascun de nosaltres és part important per als altres......... i que ja dura més de nou anys, els que jo tinc. Ho he sentit dir en ma casa: mai un ésser viu ha de ser un regal de temporada, s’ha d’elegir la convivència amb la plena consciència de ser capaços de fer-se’n càrrec.


Ho repetisc: que afortunada sóc!, la meua família si que de veres ha sigut un magnífic regal per a mi. Des del fons del meu coret, un gran MIAU per a tots vosaltres. Vos vull.

dimecres, 24 de novembre de 2010

1000 visites




Quina alegria en entrar al bloc un matí nuvolat i veure aquesta imatge. M'ha il·luminat el dia. Vull transmetre-vos la meua satisfacció de veure com nodriu aquest bloc cada dia i el feu créixer com mai havia pensat. Pose tot el meu empeny en construir històries que siguen del vostre gust, i si teniu cap suggerència, serà sempre benvinguda. Hem rist i hem plorat. El dia a dia a través dels meus ulls, els ulls d'una gata. Una forma diferent de veure la vida.
Sols tinc dos paraules per eixes més de 1000 visites: GRÀCIES, Miiiiiiiiaaaaauuuuuu!

dilluns, 22 de novembre de 2010

Dueu mala hora.

Algú havia deixat la persiana alçada i a través dels minúsculs foradets entrava la llum blavosa de la lluna. La suau rosada que havia deixat la nit enfredolía el paisatge i gelava les meues potetes. Vaig poder divisar, a pesar de l’obscuritat que abraçava el poble, una sombra que caminava cap a mí amb un soroll inaudible. Era Maxín. Aquells ulls de color ocre, com si foren una flameta de foc, amb la nit com a testig, van voler contar-me perquè els gats de color atzabeja sempre duien sort, però de la mala: “Allà per la Edat Mitjana, va nàixer la falsa creença què els gats negres duien mala sort, al considerar que les bruixes es transformaven en gats negres, o posseïen per un temps el cos d’aquests, per així moure’s entre la gent sense cridar l’atenció. L’Esglèsia, durant el segle XIII, va fer que milers d’aquestes inocents criatures foren sacrificades. Lògicament, la població d’aquests va disminuir, i curiosament pensen què la propagació de l’epidèmia de pesta que fa sofrir l’Europa del s.XIV, que es transmetia a través de les rates, no va poder frenar-se degut a què no hi havia suficients gats per lluitar contra elles. Malgrat açò, al llarg dels segles XVII i XVIII, el gat tornarà a recuperar la seva imatge de beneficiós per a l’ésser humà, ja que tenim la capacitat de controlar plagues d’insectes i roedors.” Mai havia sentit aquesta historia, de fet, mai havia cavil·lat sobre la superstició dels gats negres. Maxín va afegir: “Avui en dia, per a certes persones, encara duem mala hora”. Tot seguit vaig afegir: “Es què acàs teniu el rellotge atrassat?”. Maxín i jo vam riure amb sarcasme. Va acabar diguent: “Això de les supersticions depén de la cultura que mames, i del intel·ligent què sigues”.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Ha arribat el fred.

El fred ja ha tocat les nostres portes. Vent gelat al girar el cantó d’un carrer, plutjes esporàdiques que t’emplenen les ulleres de gotetes diminutes… Un fred tan humit, que t’entra ben endins fins congelar-te els óssos. Tinc les potes engarrotades i se’m fa una mica difícil tornar a escriure, perquè per als qui no ho sapigueu, vaig estar molt malalteta fa uns dies; tot per culpa d’una mala ventà. Però ja estic ací de nou. I m’agradaria transmitir-vos un sentiment que fa dies que imagine amb il·lusió. Junt amb el fred, arriben les festes del Nadal. M’abraça l’ànima recordar com cada any per aquestes dates, pel carrer es respira aire de festa, d’alegria i de moments que compartir amb la família. Els comerços omplin els escaparates de llum, les cases s’ornamenten, i no pot faltar l’arbre nadalenc, en el qual m’agrada passar estones amagada sota les seues branques, a més de jugar amb les campanetes de decoració, i rebre els regals…(Regals! M’agraden molt els regals. Un paquet sorpresa, esgarrar amb entusiasme el paper que l’envolta!). I com no, l’esperat dia 22 de desembre, la lotería! Hi ha una dita que diu "Els diners no fan la felicitat"… però realment ajuden a conseguir-la. Disfruteu d’aquests dies previs a Nadal i aneu desempolvant les llumetes de l’arbre, que curiosament tots els anys que les treiem ixen enrotllades.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Et trobe a faltar.



Aquesta matinada he sortit una estona perquè em pegués l’aire als bigots i he recordat la teva presència. La lluna estava plena. Encara senc de vegades el teu olor junt amb la brisa. No estàs i se’m fa un nuc a la gola, comence a sentir que les galtes e
m bullen, els ulls banyats de dolor, i no puc més... les llàgrimes cauen una rere l’altra sobre un taulell de la teulada. Els dies amb tu eren més alegres. Sempre tenia amb qui compartir mirades, carícies, entrellaçar les nostres cues sota la llum de la lluna. Trobe a faltar el teu miolar de les vesprades d’hivern. Ho veig tot gris, com el teu espés pelatge. Aquell va ser un mal colp.



Ara ets un àngel al cel.















Aquesta cançó per recordar-te.

dijous, 21 d’octubre de 2010

Qué curiós!



Acabe de despertar. Crec que he dormit 17 hores, i si no fós per ma germana que m’ha despert a ritme de Satisfaction, dels Rolling Stones, encara seguiria dormint als peus del seu llit. Sí, no és d’extranyar, els gats solen dormir una mitja de 16 hores diàries. Aleshores 16 hores al dia, per 365 dies que té l’any, per 9 anys que diuen que tinc…. 52.560 hores dormides??? Mare meua! Quntes coses m’hauré perdut mentre dormia! Heu sentit mai l’expressió de “més curiós que un gat”? Doncs sí, es de veres. No hi ha res que m’apassione més que escorcollar fins el més minúscul raconet. Cada cosa em sembla més nova que la anterior. És una sensació que duguem dins tots els gats, ve de fàbrica. Ara bé, no em negareu que hi ha persones que els va eixa dita “al pelo”.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Petit temor.

Em trobava a la cuina de casa menjant, com tots els dies, el meu muntonet de Brekkies Excel Delice quan, de sobte, aparegué de darrere la porta la gossa. Entrava lentament i tenia la mirada fixa als meus ulls. Les pupil·les se’m dilataven a cada passa que pegava. S’acostà als poquets granets de pinso que em quedaven al plat per olorar-los (i qui sap si anava a menjar-se’ls). El cor em bategava de pressa i d’un bot em vaig plantar sobre el taulell de la cuina. La gossa va pegar mitja volta i va anar a beure aigua i se’n tornà escales amunt cap a la saleta, on algú de casa s’havia deixat la televisió encesa, i pels crits que podia percebre, estava emitint-se el programa Sálvame. Tota sufocada com estava, em va calmar veure una sobrassada mallorquina (que ens havia regalat la veïna del seu últim viatge) sobre un plat al costat de la nevera. Mentre poc a poc els meus ullals s’endinsaven en aquella meravella gastronòmica, vaig cavil·lar un poc. Soc lliure però realment sempre li tinc una espècie de por a la gossa, i quan la sent a prop de mi, estic ben al tant. A vegades, sentada al balcó, veig passar molta gent. Gestos, robes, costums... Pareixen tretes d’un mateix patró. Segons he sentit dir, quan vols sobreviure en algun àmbit, fes el mateix que facin tots. I jo, faig el mateix que tots els gats. Anar amb compte amb els gossos.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Bestieses.

Com odie els dies de pluja. Necessite eixir cada dia i respirar aire pur sobre les teulades. Inclús, anant més enllà, necessite sentir els primers rajos del sol enlluernant-me la cara. Sí, perquè des del dia en que vaig néixer ja vaig sentir la por que fa viure al carrer. Tinc un record borrós a la ment, no son imatges nítides... però puc recordar com corria pels carrers de Xàbia. Allí s’arribava a sentir la brisa de la mar que banya aquesta localitat. Eren dies alegres, sols em preocupava de jugar amb altres gats.

Però, els dies d’alegria acabaren quan ma mare ens va reunir a tots a l'ombra del garrofer, per advertir-nos del maltracte animal que habitava per molts racons del planeta. Era una sensació molt agradable sentir la mà d’un xiquet arrossegant-se sobre el meu llom, però a partir d’aquell dia, vaig tardar molt en tornar a fiar-me d’una persona. Recorde, malauradament, aquella impressió al sentir que les persones mataven animals per vestir-se amb ells. O, sinó recorde mal, que les persones torturaven i mataven lentament als bous tan sols per diversió. Sentir aquestes coses, entre altres, ens va posar els pèls de punta, literalment, i els ulls desorbitats. Admirava les persones pel seu comportament tan racional, però aquell dia el mite caigué directament a l'infern.

Dies després, per sort o per atzar, m’ acolliren unes persones meravelloses, les quals jo ara anomene: família.


dilluns, 27 de setembre de 2010

Boja per tu.

Tinc una mania inconfessable. Tan irresistible i tentadora… no puc evitar-ho: estic enamorada de la lluna. De les seues nits que penetren dins les escletxes de les teulades. Puc sentir com el fred entra dins de mi a través de les meues potes quan es posen amb contacte amb les teules. Quantes hores baix la freda rosà de l’hivern i sota les caloroses nits d’estiu. Quantes vegades he sentit el fum de les xemeneies a ras el meu pelatge.

La lluna, amiga, tan gran i tan plena, tan bella. Des d’aquesta esblanqueïda barana et mire cada nit. Sembla difícil mantindre l’equilibri, però és fàcil. Una pota davant l’altra, i així coordinant les quatre, i successivament. Una vegada et quedes quieta, tan sols has d’aconseguir mirar un punt. Eixe punt que mai falta a la cita de cada nit. Amiga; la lluna.

I a la foscor de mitja nit, entre la boira que hi habita, es poden distingir dues il·luminades esferes verdes. No hi ha millor aliat de la nit que un gat.