Bestieses.

Com odie els dies de pluja. Necessite eixir cada dia i respirar aire pur sobre les teulades. Inclús, anant més enllà, necessite sentir els primers rajos del sol enlluernant-me la cara. Sí, perquè des del dia en que vaig néixer ja vaig sentir la por que fa viure al carrer. Tinc un record borrós a la ment, no son imatges nítides... però puc recordar com corria pels carrers de Xàbia. Allí s’arribava a sentir la brisa de la mar que banya aquesta localitat. Eren dies alegres, sols em preocupava de jugar amb altres gats.

Però, els dies d’alegria acabaren quan ma mare ens va reunir a tots a l'ombra del garrofer, per advertir-nos del maltracte animal que habitava per molts racons del planeta. Era una sensació molt agradable sentir la mà d’un xiquet arrossegant-se sobre el meu llom, però a partir d’aquell dia, vaig tardar molt en tornar a fiar-me d’una persona. Recorde, malauradament, aquella impressió al sentir que les persones mataven animals per vestir-se amb ells. O, sinó recorde mal, que les persones torturaven i mataven lentament als bous tan sols per diversió. Sentir aquestes coses, entre altres, ens va posar els pèls de punta, literalment, i els ulls desorbitats. Admirava les persones pel seu comportament tan racional, però aquell dia el mite caigué directament a l'infern.

Dies després, per sort o per atzar, m’ acolliren unes persones meravelloses, les quals jo ara anomene: família.