dilluns, 25 d’octubre de 2010

Et trobe a faltar.



Aquesta matinada he sortit una estona perquè em pegués l’aire als bigots i he recordat la teva presència. La lluna estava plena. Encara senc de vegades el teu olor junt amb la brisa. No estàs i se’m fa un nuc a la gola, comence a sentir que les galtes e
m bullen, els ulls banyats de dolor, i no puc més... les llàgrimes cauen una rere l’altra sobre un taulell de la teulada. Els dies amb tu eren més alegres. Sempre tenia amb qui compartir mirades, carícies, entrellaçar les nostres cues sota la llum de la lluna. Trobe a faltar el teu miolar de les vesprades d’hivern. Ho veig tot gris, com el teu espés pelatge. Aquell va ser un mal colp.



Ara ets un àngel al cel.















Aquesta cançó per recordar-te.

dijous, 21 d’octubre de 2010

Qué curiós!



Acabe de despertar. Crec que he dormit 17 hores, i si no fós per ma germana que m’ha despert a ritme de Satisfaction, dels Rolling Stones, encara seguiria dormint als peus del seu llit. Sí, no és d’extranyar, els gats solen dormir una mitja de 16 hores diàries. Aleshores 16 hores al dia, per 365 dies que té l’any, per 9 anys que diuen que tinc…. 52.560 hores dormides??? Mare meua! Quntes coses m’hauré perdut mentre dormia! Heu sentit mai l’expressió de “més curiós que un gat”? Doncs sí, es de veres. No hi ha res que m’apassione més que escorcollar fins el més minúscul raconet. Cada cosa em sembla més nova que la anterior. És una sensació que duguem dins tots els gats, ve de fàbrica. Ara bé, no em negareu que hi ha persones que els va eixa dita “al pelo”.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Petit temor.

Em trobava a la cuina de casa menjant, com tots els dies, el meu muntonet de Brekkies Excel Delice quan, de sobte, aparegué de darrere la porta la gossa. Entrava lentament i tenia la mirada fixa als meus ulls. Les pupil·les se’m dilataven a cada passa que pegava. S’acostà als poquets granets de pinso que em quedaven al plat per olorar-los (i qui sap si anava a menjar-se’ls). El cor em bategava de pressa i d’un bot em vaig plantar sobre el taulell de la cuina. La gossa va pegar mitja volta i va anar a beure aigua i se’n tornà escales amunt cap a la saleta, on algú de casa s’havia deixat la televisió encesa, i pels crits que podia percebre, estava emitint-se el programa Sálvame. Tota sufocada com estava, em va calmar veure una sobrassada mallorquina (que ens havia regalat la veïna del seu últim viatge) sobre un plat al costat de la nevera. Mentre poc a poc els meus ullals s’endinsaven en aquella meravella gastronòmica, vaig cavil·lar un poc. Soc lliure però realment sempre li tinc una espècie de por a la gossa, i quan la sent a prop de mi, estic ben al tant. A vegades, sentada al balcó, veig passar molta gent. Gestos, robes, costums... Pareixen tretes d’un mateix patró. Segons he sentit dir, quan vols sobreviure en algun àmbit, fes el mateix que facin tots. I jo, faig el mateix que tots els gats. Anar amb compte amb els gossos.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Bestieses.

Com odie els dies de pluja. Necessite eixir cada dia i respirar aire pur sobre les teulades. Inclús, anant més enllà, necessite sentir els primers rajos del sol enlluernant-me la cara. Sí, perquè des del dia en que vaig néixer ja vaig sentir la por que fa viure al carrer. Tinc un record borrós a la ment, no son imatges nítides... però puc recordar com corria pels carrers de Xàbia. Allí s’arribava a sentir la brisa de la mar que banya aquesta localitat. Eren dies alegres, sols em preocupava de jugar amb altres gats.

Però, els dies d’alegria acabaren quan ma mare ens va reunir a tots a l'ombra del garrofer, per advertir-nos del maltracte animal que habitava per molts racons del planeta. Era una sensació molt agradable sentir la mà d’un xiquet arrossegant-se sobre el meu llom, però a partir d’aquell dia, vaig tardar molt en tornar a fiar-me d’una persona. Recorde, malauradament, aquella impressió al sentir que les persones mataven animals per vestir-se amb ells. O, sinó recorde mal, que les persones torturaven i mataven lentament als bous tan sols per diversió. Sentir aquestes coses, entre altres, ens va posar els pèls de punta, literalment, i els ulls desorbitats. Admirava les persones pel seu comportament tan racional, però aquell dia el mite caigué directament a l'infern.

Dies després, per sort o per atzar, m’ acolliren unes persones meravelloses, les quals jo ara anomene: família.