Bon Nadal.

Al segon replanell de casa, escales amunt. Allí es troba ell. Punt d’atenció de mirades, somriures… Les seves llums em deixen… com dir-ho? Hipnotitzada. I el reflex de les mateixes sobre les esferes colgants, provoquen en la paret una pluja de minúscules il·luminacions.

Ja sent l’olor a Nadal. Ja està ací. I des d’ací, sota l’arbre que recul tots els 24 de desembre a una família, unes rialles i uns regals, em vull acomiadar de tots

i cadascun de vosaltres. Ara venen unes dates on segur què em trobaré intentant assaltar alguna molleta de polvoró per sota la taula, de viatge de teulada en teulada intentant descobrir com totes les famílies, per alguna raó, ara estan més unides que mai. Jo també he de compartit aquests dies amb la meua. Com tu, Mucipa, com tu PAG, com tu Desculat, com tu Juanvi, com tu Noe… Com tots.

Ha sigut un plaer poder compartir amb vosaltres aquesta experiència, que no hagués pogut ser possible sense l’ajuda de la meva germana Cristina. A ella li he d’agraïr eixes nits en les que fa tant de fred que no puc evitar esmunyir-me entre les seues mantes, moments en què sempre m’ha estés la mà per ajudar-me, els dies en què, mirant-me als ulls, em diu quant m’estima i em fa un bes al cap.

“Que en aquest Nadal recordeu la ternura del passat, valoreu el present i tingueu esperança en el futur. Desitje de tot cor, que passeu uns feliços Nadals junt amb aquelles persones que més estimeu.”

Com no m’agraden els acomiadaments, açò no és un adéu, açò és un “fins la pròxima”.

Somiant.

Em desperte sufocada, alguna cosa no m’ha deixat gaudir de les meues plaents becadetes....... a sigut un somni estrany, per un moment m’ha deixat intranquil·la; somniava que era humana, que vivia en un mon de bojos on les preses, allò que anomenen estrés i la crisi econòmica no em deixaven relaxar-me, on tot es veia gris, on la gent corria i cridava, on tots es queixaven contínuament per la vida que portaven, perquè no es trobaven satisfets amb el que tenien, on cada u volia més i més...... quan ja em sentia completament perduda, m’he despert, he mirat la meua pell, el meu pelatge, les meues potes i fins i tot, la cua. M’he alegrat molt de veure que continue sent jo, que sols ha sigut un mal son, uff! quin descans.

Ara que ja he sospirat, recolzaré la meua barbeta damunt les potetes, m’enroscaré en mi mateixa i seguiré dormint però aquesta vegada espere somniar amb papallones i cuquets, en grans praderes verdes i en un bonic dia de sol. Tot un goig per a un gat!

Des de dins la cistella.

Era un dia d’hivern. Podia sentir el vent humit que sol fer al meu poble com entrava per les escletxes de la cistella de vímet. Aquella cistella no era gens estable, qui em duia en braços dins d’aquella no feia més que balancejar-la. Vaig sentir la veu aguda de la mare. Em vaig tranquilitzar. Quan van deixar la cistella a terra, tota poregosa jo, vaig assomar l’ullet per un foradet de la cistella. Quin esglai! Allí em vaig trobar, en primer plà, el nas de la meva germana cànid olorant-me! Quan es va llevar d’enmig, vaig divisar un gos gran, molt gran, què no havia vist mai. El gos eixia junt amb un xicot de bata blanca des d’una habitació. Per l’olor que podia percebre, vaig imaginar que estava al veterinari. Una vegada més! Crits, plors... Què és eixe enrenou? La meva germana cànid, que és una exagerada. Però, en aquell moment el meu cor bategava a mil per hora. Em vaig posar molt nerviosa, perquè presentia que res de bò estava passant allí dins. De nou algú va agafar la cistella, i jo, en veure que em duien a l’habitació on havia estat la meva germana... Em vaig asustar. Què anava a passar-me? Dins la obscura foscor que feia dins la cistella, vaig vore un badall de claror com entrava per la porteta. Estàven obrint la porta. Una mà, sense saber de qui, va voler traure’m d’allí dins. Els meus ullals es van quedar clavats a aquella pell. Finalment, qui va acabar al metge amb una injecció va ser el pare i no jo, a qui havien dut únicament al veterinari per una vacuna anual. Els nervis em van poder i sols vaig reaccionar com millor sé defendre’m: atacant. Sé que li va costar tornar a confiar amb mí, però ell sap ben rebé que l’estime i què un error el fa qualsevol.

Perquè la que mane sóc jo.

Avui la mare ha canviat els llençols. No hi ha cosa que més m’agrade que ficar-me entre les mantes d’un llit acabat de fer... i no dic rés si damunt és roba neta. Eixa oloreta fresca m’acarona les cèlules olfatives i m’atabala els pensaments, res m’importa en eixe moment... sols vull refregar-me per eixes prendes tan netes, acabades de planxar, recent dobladetes i amb eixa oloreta... m’encanta deixar el meu olor corporal sobre elles! Les meues galtes impregnen de la meua olor tot allò que em pertany, que és meu, que m’es familiar, com puga ser tot allò que hi ha en ma casa i, per suposat, les cames de la família. Però la roba neta... és el meu deliri. A la mare no li agrada tant, diu que deixe pels i l’he vista amb un rulo pegalós llevant-los. No puc evitar-ho.

Mamà diu que li recorde aquell anunci de Brekkies excel de la televisió on eixia un gat fent tot allò que a mi m’agrada i que tenien molta raó quan deien: “Tu eres su dueño pero el que manda es él”.

Segons ella, la frase definix e-x-a-c-t-a-m-e-n-t qui sóc jo. (serà perquè eixe és el meu pinso?)

El seu nom és música.

6 d'Agost de 2010:

És el dia del Santíssim Crist, la festa major del meu poble, perquè encara que vaig nàixer a Xàbia, em considere gatera. Per sort, el soroll del carrer ha disminuït. Avuí sembla un dia tranquil, i m’agrada. Després de passar-me tota la setmana tancada en casa refugiant-me de la rebolica del carrer puje a la terrassa a gaudir de la poca frescor d’una calurosa tarda d’Agost. La nit comença a florejar. En un obrir i tancar d’ulls, m’adone de que el carrer té una llum diferent a l’habitual. Sense resistir-me a la curiositat que sempre m’acompanya, a pas lent, asome el cap per veure que és el que passa. És la processó, la gent camina lentament i porten tots un ciri en la mà, el silenci regna i els ulls em pesen, em senc bé i m’adorc. De sobte, un soroll atronador em desperta violentament i de l'esglai, faig un bot d’uns dos metres, el cel és fa de colorins i pareix el fi del món. Em falten cames per buscar refugi dins de de casa, però els trons continuen, i de cada vegada en son més! No hi ha lloc dins de casa que no s’escolte, baix del llit, dins d’un armari, d’arrere el televisor… I rés, l’endimoniat soroll segueix, més, més i més fort, i el meu cor batega de tal manera que pareix que vaja a rebentar. De sobte, quan pensava que ja no podria eixir mai d’aquell infern, en una de les habitacions sonava algo que m’agradava i feia desaparéixer aquells meleïts trons. Hi havia sentit a la meva familia humana parlar d’una cosa que s’anomena música, i a vegades sona algo d’això en la tele, però no m’agrada. Açò és diferent, em fa sentir bé i em venen bons records a la ment. No estic sola en l’habitació, el que està al meu costat és l’últim amic humà que he fet, i per a mi ja és de la familia. La màgica melodia continua i jo estic en el cel. Em senc tan bé que ja no m’importa que s’acabe el món. Aquelles veus angelicals seguixen cantant, i mentre el meu nou amic em passa la mà per damunt del llom jo ronronege, i ell em diu a l’orella:T’agrada Peus de Drap? "Aquestos són The Platters, i la cançó s’anomena The Great Pretender". Jo pense mentre torne a dormir-me: "The Platters... Mai oblidaré eixe nom".

No som un regal.

Avui que fa fred, arremolinada al braç del meu pare humà, veig el vent i la pluja moure els arbres i plataners que hi ha al pati de darrere de ma casa... ma casa, el meu refugi, la meua llar, el lloc on m’alimente i trobe tot allò que necessite, es a dir: amor, calidesa d’una carícia, tendresa en les paraules... quasi, quasi tant d’amor com el que jo puc donar. Escoltava als meus pares – humans, ja no en tinc d’altres - dir que cada any per Nadal es regalen germans de la meua raça i de la raça de la meua germana (recordeu que tinc una germana cànid?), que fan molta gràcia quan son cadells però que després els abandonen...

Regalen? Abandonen? Es això de veres? Quina espècie pot ser tan cruel com per a fer eixa barbaritat? Quina espècie por assumir tanta crueltat?

Jo, que tinc en tan alta estima la meua família humana, que tinc el seu calor quan em trobe sola o tinc fred, que aconseguisc el meu aliment amb un simple miauuuu, que busque estar amb ells sempre que puc....... que afortunada sóc !!!

Jo no sóc un regal, he sentit dir de mi que soc una benedicció, que soc com un peluix, que soc la “cosa” més dolça del mon, que soc la xicoteta, la peludeta, però...... no un regal, mai ho he sigut.

La meua família em va arreplegar del carrer on estava abandonada, em va salvar – segurament – d’una mort lenta i cruel, de la maldat de les altres persones.... i ho va fer sols per amor, amor pur i dur, amor pels animals, amb el compromís que comportava fer-se càrrec de mi, cuidar de mi i del meu benestar, portar-me al metge (una experiència que us contaré en un altra ocasió), en definitiva: formar part d’una família on ens volem i ens respectem amb els nostres defectes i virtuts, on cadascun de nosaltres és part important per als altres......... i que ja dura més de nou anys, els que jo tinc. Ho he sentit dir en ma casa: mai un ésser viu ha de ser un regal de temporada, s’ha d’elegir la convivència amb la plena consciència de ser capaços de fer-se’n càrrec.

Ho repetisc: que afortunada sóc!, la meua família si que de veres ha sigut un magnífic regal per a mi. Des del fons del meu coret, un gran MIAU per a tots vosaltres. Vos vull.