Avui la mare ha canviat els llençols. No hi ha cosa que més m’agrade que ficar-me entre les mantes d’un llit acabat de fer... i no dic rés si damunt és roba neta. Eixa oloreta fresca m’acarona les cèlules olfatives i m’atabala els pensaments, res m’importa en eixe moment... sols vull refregar-me per eixes prendes tan netes, acabades de planxar, recent dobladetes i amb eixa oloreta... m’encanta deixar el meu olor corporal sobre elles! Les meues galtes impregnen de la meua olor tot allò que em pertany, que és meu, que m’es familiar, com puga ser tot allò que hi ha en ma casa i, per suposat, les cames de la família. Però la roba neta... és el meu deliri. A la mare no li agrada tant, diu que deixe pels i l’he vista amb un rulo pegalós llevant-los. No puc evitar-ho.
Mamà diu que li recorde aquell anunci de Brekkies excel de la televisió on eixia un gat fent tot allò que a mi m’agrada i que tenien molta raó quan deien: “Tu eres su dueño pero el que manda es él”.
Segons ella, la frase definix e-x-a-c-t-a-m-e-n-t qui sóc jo. (serà perquè eixe és el meu pinso?)
Quanta raó hi ha en eixa propaganda! Fa ganes de ser gat.
ResponElimina