El seu nom és música.

6 d'Agost de 2010:

És el dia del Santíssim Crist, la festa major del meu poble, perquè encara que vaig nàixer a Xàbia, em considere gatera. Per sort, el soroll del carrer ha disminuït. Avuí sembla un dia tranquil, i m’agrada. Després de passar-me tota la setmana tancada en casa refugiant-me de la rebolica del carrer puje a la terrassa a gaudir de la poca frescor d’una calurosa tarda d’Agost. La nit comença a florejar. En un obrir i tancar d’ulls, m’adone de que el carrer té una llum diferent a l’habitual. Sense resistir-me a la curiositat que sempre m’acompanya, a pas lent, asome el cap per veure que és el que passa. És la processó, la gent camina lentament i porten tots un ciri en la mà, el silenci regna i els ulls em pesen, em senc bé i m’adorc. De sobte, un soroll atronador em desperta violentament i de l'esglai, faig un bot d’uns dos metres, el cel és fa de colorins i pareix el fi del món. Em falten cames per buscar refugi dins de de casa, però els trons continuen, i de cada vegada en son més! No hi ha lloc dins de casa que no s’escolte, baix del llit, dins d’un armari, d’arrere el televisor… I rés, l’endimoniat soroll segueix, més, més i més fort, i el meu cor batega de tal manera que pareix que vaja a rebentar. De sobte, quan pensava que ja no podria eixir mai d’aquell infern, en una de les habitacions sonava algo que m’agradava i feia desaparéixer aquells meleïts trons. Hi havia sentit a la meva familia humana parlar d’una cosa que s’anomena música, i a vegades sona algo d’això en la tele, però no m’agrada. Açò és diferent, em fa sentir bé i em venen bons records a la ment. No estic sola en l’habitació, el que està al meu costat és l’últim amic humà que he fet, i per a mi ja és de la familia. La màgica melodia continua i jo estic en el cel. Em senc tan bé que ja no m’importa que s’acabe el món. Aquelles veus angelicals seguixen cantant, i mentre el meu nou amic em passa la mà per damunt del llom jo ronronege, i ell em diu a l’orella:T’agrada Peus de Drap? "Aquestos són The Platters, i la cançó s’anomena The Great Pretender". Jo pense mentre torne a dormir-me: "The Platters... Mai oblidaré eixe nom".