Des de dins la cistella.

Era un dia d’hivern. Podia sentir el vent humit que sol fer al meu poble com entrava per les escletxes de la cistella de vímet. Aquella cistella no era gens estable, qui em duia en braços dins d’aquella no feia més que balancejar-la. Vaig sentir la veu aguda de la mare. Em vaig tranquilitzar. Quan van deixar la cistella a terra, tota poregosa jo, vaig assomar l’ullet per un foradet de la cistella. Quin esglai! Allí em vaig trobar, en primer plà, el nas de la meva germana cànid olorant-me! Quan es va llevar d’enmig, vaig divisar un gos gran, molt gran, què no havia vist mai. El gos eixia junt amb un xicot de bata blanca des d’una habitació. Per l’olor que podia percebre, vaig imaginar que estava al veterinari. Una vegada més! Crits, plors... Què és eixe enrenou? La meva germana cànid, que és una exagerada. Però, en aquell moment el meu cor bategava a mil per hora. Em vaig posar molt nerviosa, perquè presentia que res de bò estava passant allí dins. De nou algú va agafar la cistella, i jo, en veure que em duien a l’habitació on havia estat la meva germana... Em vaig asustar. Què anava a passar-me? Dins la obscura foscor que feia dins la cistella, vaig vore un badall de claror com entrava per la porteta. Estàven obrint la porta. Una mà, sense saber de qui, va voler traure’m d’allí dins. Els meus ullals es van quedar clavats a aquella pell. Finalment, qui va acabar al metge amb una injecció va ser el pare i no jo, a qui havien dut únicament al veterinari per una vacuna anual. Els nervis em van poder i sols vaig reaccionar com millor sé defendre’m: atacant. Sé que li va costar tornar a confiar amb mí, però ell sap ben rebé que l’estime i què un error el fa qualsevol.